Rafa Cervera (València, 1963), periodista de llarg recorregut, firma emblemática de la premsa musical estatal des de fa dècades (com a rúbrica habitual en El País, Ruta 66, Primera Línea, GQ España i moltíssims més mitjans), acaba de publicar la seua segona novela, Porque ya no queda tiempo (Jekyll & Jill, 2020). Un llibre híbrid, una mica indefinible i, alhora, fascinant. Molt personal, ja que no són unes memòries a l’ús ni tampoc un recull de relats convencional. Són pàgines que s’alimenten de la seua pròpia trajectòrica vital i professional, peró escrites sempre a la seua manera, convertint la pròpia vivència en un inflamable material narratiu al que ningú sabria dir on termina la realitat i comença la ficció. Vam parlar amb ell de tot plegat, del llibre i de la seua evolució com a periodista i escriptor, en una céntrica cafeteria valenciana.

Al teu nou llibre hi ha una intenció clara per apostar per una forma de narrar més fragmentària, més arriscada que en l’anterior, Lejos de todo (Jekyll & Jill, 2017). Encara recorde que d’aquell llibre deies que t’havia costat molts anys el donar-li la seua forma definitiva. Als que hem seguit els teus articles dominicals en Culturplaza durant en els últims temps, que ja jugaven amb molta d’aquesta matèria primerenca, tot ens sona familiar, però nou alhora, per la forma d’explicar-ho.

Aquest ha estat més ràpid, perquè ja comptava amb la seguretat de la resposta que va tenir l’anterior, i ha estat complicat a la vegada, perquè partia d’una base prèvia que interferia amb el que jo volia fer. Aquest llibre havia de ser un recull d’aquests articles, però em vaig adonar que no volia fer això. Perquè partien del periodisme, que és allò del que jo vull fugir quan faig ficció. Em fa anar a un terreny del qual jo vull eixir. Un cop vaig saber el que anava a escriure, vaig saber també que no volia fer el mateix que a Lejos de todo (2017). Aquell era minimalista, i aquest és maximalista.

Fa la sensació que tot en el llibre està molt meditat abans. Cada paraula, cada frase, cada paràgraf.

Més que el fruit de meditar les frases, crec que això és resultat d’un altre procés, i és que tot això porta dècades gestant-se en el meu interior. Això ho sé ara, és clar. El que en el llibre conte sobre les llibretes en què vaig anotant coses, que tinc moltes (de llibretes), però no tantes com sembla en el llibre, és cert. Apunte coses en llibretes des de fa anys, i quan les repasse i veig les meues reflexions al costat de cites d’escriptors, artistes, filòsofs; veig aquestes velles frases i em sorprèn veure que algunes estan molt bé. He anat conreant un món interior que ha anat cobrant força. En el moment en que he descobert que tot això tenia sentit, ix com quan obres l’aixeta de gas. Estic ja en aquest punt en el qual les coses que anava pensant mentre escoltava els Pixies caminant per la Plaça de l’Ajuntament de València, ja són part d’aquesta novel·la. I de la que ve. Perquè sé que tot això, si ho expresse bé, té un valor estètic i literari, i no són només ocurrències d’un ximple. Ara sé que em dedique al que em dedique perquè, en primer lloc, no sabia fer altra cosa, Quan vaig començar a escriure i a entrevistar, el periodisme era el que més s’assemblava a això, però llavors, als 18 anys, no estava capacitat per a fer això.

Sí, és el que comentes en el llibre sobre que el fet d’escriure de música t’ha permès trobar la teua pròpia veu. Però tot i això, supuse que fa 20 o 30 o 40 anys no t’imaginaves escrivint novel·les. O sí?

Fa 20 anys si, el que passa és que m’ha costat molt, supose que per falta de seguretat. Són coses que podria haver comptat abans, potser. Les coses simplement són com són … M’he format com a periodista musical perquè era el que m’agradava, perquè va ser el meu escapament quan vaig deixar d’estudiar perquè era un mal estudiant, però mai he estat un periodista musical a l’ús. Amb la pràctica he après a ser-ho, i com era la meva feina i a més m’agradava, no he tingut cap problema en aprendre i exercir. Però no tinc esperit de crític ni de periodista musical. Ho sé fer, perquè després de trenta i escaig anys, com no ho sabré fer? I crec que ho faig bé. Però és una feina. La música m’agrada moltíssim, però el que realment m’agrada, és el que m’agrada a mi. A mi, si em demanen ara que faça un article sobre rock simfònic, em fan un desgraciat. Perquè no suporte el rock simfònic. Ni als Flying Burrito Brothers. Ni a Linda Ronstadt. Ni moltes altres coses. Seguisc sent, en aquest sentit, com quan tenia 17, 20 o 25 anys. El que no m’agrada, no m’agrada. He aconseguit que m’agraden Fleetwood Mac una miqueta, o bastant – alguns discos -, però no m’interessen gaire. La meua curiositat està molt limitada. Quan em pregunten “què està passant a l’escena musical espanyola o valenciana?”, conteste “¿i jo què sé?”. M’assabente perquè et llegisc a tu, o perquè algú publica alguna cosa al facebook. Abans no em passava perquè tenia més curiositat i estava més en sintonia amb el que estava passant, però ara no sé el que passa, i només em preocupa en la mesura que he de seguir treballant en això. No és per menyspreu a res, senzillament és que considere que la meua missió ja no és aquesta. I que a partir que les coses han anat evolucionant i m’he fet gran, i que moltes coses han canviat per a mal, ja no.

¿T’hauries convertit en periodista si no és per la teua passió – prèvia – per la música?

Jo volia estar ahí. Amb els Glamour. Amb Esteban (Leivas). Eixir de nit, anar a concerts, estar amb músics … el que passa és que em vaig adonar que no volia ser només una persona que estiguera ací. Tenia coses a dir, i volia significar -me. Què podia fer? Escriure i fer entrevistes. Com havia llegit moltíssim, tant llibres com revistes, contes, històries, de tot, doncs tenia això interioritzat, i per a mi era molt fàcil escriure sobre música perquè portava anys llegint sobre música com si fos una religió. Vaig fer un fanzine, i després va vindre tot. Va ser com una eixida, però ja no tant professional, perquè jo no m’ho plantejava com una feina, sinó vital. Tenir un lloc, poder fer alguna cosa. No em conformava amb ser-hi i ser un més de la colla. Volia fer alguna cosa meua. Que la meua veu s’escoltara. Aquesta era la idea. Agafar una gravadora, seure amb els cinc Pegamoides i entrevistar-los: que et feien patir, els cabrons. Això ja li donava un altre significat a tot. A partir d’aquí, em vaig dedicar a això. Que ha estat molt bé, que ho seguiré fent, que no renegue d’això, perquè he sigut molt afortunat, però ara, amb l’edat que tinc i les circumstàncies que m’envolten, professionals i vitals, la meua il·lusió està dipositada en fer altres coses. La resta, el periodisme, m’interessa en la mesura que m’ho passe bé i puga guanyar-me la vida, encara que siga una miqueta. Però si demà ho he de deixar de fer perquè em toca el sou Nescafé, no ho vaig a trobar a faltar. Primer, perquè pense que el nostre públic va envellint i es va a esgotant. Tu ets més jove que jo, però crec que tenim un sostre de vidre pel que fa al nostre públic. La nostra era ha passat. I, en segon lloc, perquè em queden poques coses a dir. Intente acurar i ser exigent amb mi mateix, però no vull repetir-me, no vull viure del meu propi conte, encara que hi haja qui em puga llegir i no opine això. No vull més del mateix. Cadascú és molt lliure de llegir i escriure el que vulga. Però si jo m’avorrisc … és tan fàcil ara posar-te a escriure sobre Lou Reed o sobre Iggy Pop sense haver de sacsejar- te la mandra … per això tota la meua energia està bolcada en la ficció, que és el que a mi em dóna alegria i vida. Dit això, sense la música jo em moriria. Com una planta sense llum. I la música és el que a mi m’inspira per escriure. Igual és un suïcidi dir-ho, perquè vull que em prenguen seriosament com a escriptor. Però és el que m’inspira.

Aquí és a on també volia anar: amb freqüència es diu que els periodistes musicals, quan es fiquen en el terreny de la novel·la, són incapaços d’eixir de la música com a substrat narratiu.

Sí, jo en els dos casos, tant en Lejos de todo (Jekyll & Jill, 2017) com en Porque ya no queda tiempo(Jekyll & Jill, 2020), això és buscat i provocat. I de manera visible. Amb David Bowie de protagonista en l’anterior o amb Lou Reed com un dels protagonistes principals, en aquesta. Però ja està. Per a la propera, la base ja la tinc escrita, hi haurà música, però la detectareu els que presteu atenció veient determinades construccions o determinada musicalitat. No hi haurà noms propis. Ni títols.

David Bowie era l’ombra en Lejos de todo (2017). Aquí és Lou Reed. Em temptava preguntar-te si en la propera apareixeria Patti Smith.

Ningú, no apareix ningú. L’esborrany de la meua tercera novel·la, que està fet a mà, també per fugir de la temptació d’editar sobre la marxa, no té ni un sol nom al marge dels protagonistes. Sí que m’apropie de cançons, però no és com en els dos anteriors. Continue enxampant coses de cançons, això sí. Ahir anava escoltant una cançó de Songs For Drella (Warner, 1990), de Lou Reed i John Cale, i em vaig dir, “això ho he de filtrar”. Després hi ha la literatura que m’inspira. Agustín Fernández Mallo, per a mi, és una gran influència. O John Cheever. Em force a escriure frases a l’estil de John Cheever perquè m’agrada molt com ho fa. No sé si ho aconseguisc, però jo m’esforce en imitar-lo. Hi ha coses de Marta Sanz, Rodrigo Fresán, Vila-Matas, Chirbes, Iris Murdoch, que després, sense voler o volent, les he bolcat fent-les meues, frases i paràgrafs que m’apunte. Però el gran motor emocional, sobretot, és sempre la música. Per una qüestió d’humilitat o de prudència, o d’imprudència (no ho sé molt bé), a mi m’agradaria escriure el crescendo de “Land” de Patti Smith. Des de petit he volgut fer una cosa així. Com això no ho puc fer, i és una cosa que no he pogut superar mai, el que faig és que m’ho apropie directament i ho pose. I em quede tranquil. A mi m’agradaria escriure alguns dels versos de “Ennui” o de “Kill Your Sons” de Lou Reed. Doncs com no ho puc fer, directament els cite i així descanse. I m’agradaria escriure alguna cosa semblant a la lletra de “Smoke Rings” (Laurie Anderson). Però com que no puc, perquè ja existeixen i són immillorables, doncs directament intent apropiar-me del seu tempo i de la seua atmosfera.

Les ciutats en què ha estat o en què has viscut estan també molt presents. Madrid, El Saler, fins i tot Barcelona, ​​i – és clar – València, de la que deies que se’t quedava petita quan eres jove, amb aquesta arrogància tan pròpia d’aquesta edat, que tots hem tingut. Una relació amb la ciutat que pot ser d’amor i odi.

València ha d’estar, perquè gran part de la meua vida l’he passat ací, i la meua infància i la meua joventut. Hi ha molt poques coses que resistisquen el pas del temps. I València, com totes les ciutats del món, a poc a poc es va convertint en una altra cosa, que no té res a veure amb el que era quan jo era petit. Tot el que explique del centre, d’el Barri del Carme, de la casa de Palomar 10, que fa anys que la van derrocar i ja no queda res. Està d’una banda aquesta mena de traïció inevitable que té el temps, que és una cosa que ho transforma tot. A la gent, als llocs, i tu et quedes amb la imatge anterior. Times Square és un horror ara, comparada amb el que va ser. I d’altra banda hi ha el que tu dius, que quan ets jove ets molt arrogant i tot et sembla malament, però també aquesta ciutat és com és, sempre ha estat així. Molt endogàmica. Ja era així en el 81 i em temo que segueix sent així. Ara tinc millor relació amb València, però crec que és perquè visc lluny d’ella (rialles). O siga, visc aquí, però estic al Saler. És que arriba un moment en què et puc fer un mapa d’aquesta ciutat en base a amics que he tingut, parades d’autobús de quan anava a l’escola, cases en les que he viscut amb la meua família, cases en les quals he viscut jo, cases en les quals han viscut els meus familiars, llocs en què he lligat, llocs en què he follat, llocs en els quals m’he emborratxat … i arriba un moment en què sents que la ciutat l’has consumit ja. Què té el Saler? Doncs que és un territori amb unes possibilitats infinites. Perquè allà tot canvia també, però canvia menys. Tot el que t’ofereix és sempre el mateix, i és bo. Excepte quan vénen les tempestes i les aranyes s’apropien de tot i et podreixen les plantes una i altra vegada i ho omplen tot de teranyines, aquest punt gòtic. Però el Saler el que té és que és un lloc fantàstic, perquè és un paratge natural que a mi m’inspira i em calma. No podria viure en un altre lloc. I m’inspira per crear un territori literari propi. Una cosa així com el camp de Cumbres Borrascosas o el Macondo de Cien años de soledad o el Twin Peaks de David Lynch. Com una mena de fotografia, de quadre, de paisatge, que m’ofereix un munt de possibilitats per a inventar-me coses. És la contraposició a la ciutat, tant me fa que siga ja València que Madrid o fins i tot Barcelona.

Sí, perquè a Barcelona no has viscut, però també té molta presència al llibre.

Barcelona és una ciutat a la qual estava molt lligat sentimentalment, però no d’una manera física, al principi, en la meua adolescència. Però aquesta relació mai es va consumar, es va consumar abans la de Madrid. El que passa és que l’he descobert més tard. I d’una manera que no és l’habitual, anant a festivals i aquestes coses. He anat molt allà perquè he fet amics nous i perquè em resulta una ciutat anònima. No perquè jo vaja pel carrer i la gent se’m tire al damunt demanant-me autògrafs, ni molt menys (rialles), sinó perquè quan estic a Madrid, per exemple, vaig a les discogràfiques, a les revistes, a les redaccions, i quede amb amics, amb familiars, i el meu temps està totalment dedicat a això, a gent que conec i a obligacions professionals, mentre que a Barcelona vaig i és com que ningú m’espera excepte els meus amics. Barcelona és a la fi de el llibre perquè l’he descobert fa relativament poc, és com aquesta espècie de pont cap a un futur què, al menys, espere traure-li tot el profit que puga durant el temps que em quede ací. En realitat, a totes. A València, a Barcelona, ​​al Saler i a Madrid.

M’ha cridat molt l’atenció la franquesa amb la qual parles sobre la família en el llibre. Els vincles familiars, sobretot els que ens uneixen als nostres pares, són complicats d’expressar. No sé fins i tot quines podrien ser les seues reaccions en llegir-lo.

Un dels objectius d’aquest llibre era dir una sèrie de coses a algunes persones. Si ara em cau un llamp i em fulmina, jo em quede tranquil després d’haver escrit això. És el que anomenen els anglesos coming to terms, arribar com a una espècie d’acord amb les coses. Què és la meua família? Què li vull explicar a el món sobre ella? Això. Perquè els meus pares són gent gran, tenen tots dos 82 anys. Perquè jo ja sóc un home gran. Per moltes coses. Per fer això, has de ser honest i, alhora, tenir molta cura, perquè si no corres el perill de caure en l’ajust de comptes. I jo no buscava això, per a res. Ni amb ells ni amb ningú. És tot una mena de conte, que de vegades és bonic i de vegades és trist. Missió complerta. Les famílies són ens molt complicats. Si tens la sort que et toque una família en condicions, tot va bé. Però de vegades són com un vesper, sense que ningú siga conscient. Hi ha una part d’aquest llibre que és per als pares, per a donar-los aquesta possibilitat de convertir-los en personatges que habiten un món paral·lel molt particular, molt semblant al què van viure. I destacar algunes coses que a ells els agradaria que destacara. Però escriure sobre tot això exigeix ​​honestedat i perdre la por al pudor. A part de l’entramat narratiu, hi ha coses que t’exigeixen ficar-te a l’aigua per complet, no només ficar-te fins ací. No vaig a utilitzar els altres per explicar coses que jo sent i que pense, per a després quedar-me jo ací, a mitges. Ha d’anar tot alhora, perquè si no, no seria honest. I l’honestedat és una part fonamental d’aquest llibre. Era tan important com escriure-ho bé o intentar ser poètic.