Adrià Pujol escriu sobre el llibre Por qué la literatura experimental amenaza con destruir la edición, a Jonathan Franzen y la vida tal y como la conocemos, de Ben Marcus, seguido de Unos pinitos en pedantería a cargo de Rubén Martín Giráldez, a el diari cultural de El Nacional:
He xalat com un senglar al fang tot llegint el petit assaig que, agafeu aire, es titula Por qué la literatura experimental amenaza con destruir la edición, a Jonathan Franzen y la vida tal y como la conocemos, de Ben Marcus (Jekyll & Jill, acabat de sortir del forn). Traduït pel cerdanyolenc (com sona) Rubén Martín Giráldez, un altre escriptor que de propina es marca un epíleg titulat Pinitos en pedanteria, tan llarg com l’original i, de tan sucós com és, us el recomano amb el fervor del devot sense ulls.
L’any 2005 Ben Marcus publicava la rèplica a Franzen, al Harper’s Magazine, ara traduïda i ampliada, us deia, per Martín Giráldez. Marcus, sorneguer amb guant de seda, li diu a Franzen que la literatura experimental (quin altre bateig, per cert) no competeix amb la literatura convencional. El problema de fons, rebla, és que tan l’una com l’altra s’han de fer amb rigor, carregats els escriptors d’ambició i d’alegria artística. Que Franzen, remata Marcus, aspiri a ser, de fet ho és, un súper-vendes al guinyol de l’entreteniment de masses, és legítim i és positivament amè. Però que ho sigui contra els llibres titllats de difícils és ridícul. Marcus, i Martín Giráldez n’és un exemple, defensa els escriptors que treballen amb el llenguatge, que trastoquen la càbala dels mots per afillar experiències lectores diferents. Si bé és veritat que la jovenalla, una part, s’apunta al frasisme i a la retòrica borratxa de si mateixa, això no treu que no sigui una base d’operacions per fer alguna cosa de profit. I la novel·la convencional no ha de patir per aquests gambirots, sempre que sigui feta des del rigor, l’esforç, tot allò.
Temptat, doncs, de portar aquest debat, tan americà, de mercat tan gros, a Catalunya, i subratllat l’epíleg de Martín Giráldez, que trasllada amb esveltesa la dissensió i la calca a la tradició castellana, he pensat coses. He pensat que la Marina Porras hauria afinat més el seu article de crítica cultural sobre el llibre no-llegit del Toni Soler, un autor que de manera clara aposta pel Contracte en la seva variant més diàfana i que vendrà més llibres que no pas alpinistes han mort escalant l’Everest, lluny de si l’obra, jo no en dubto, i la Marina Porras tampoc, està treballada i té mèrit. També he pensat que Marta Rojals i Melcior Comes, que també aposten pel Contracte, ens acaben d’oferir dues novel·les convencionals, treballades a pic i pala, poc experimentals, més clàssiques que els panellets de Tots Sants, i malauradament eclipsades pels focs d’artifici, d’una banda, dels que es dediquen a marejar la perdiu retòrica i, per l’altra, per les prebendes dels mediàtics com Víctor Amela, Lluís Llach, Pilar Rahola i Alfred Bosch, autors d’una novel·lística medusomental, estovada i flàccida a la manera d’una gelatina innòcua, insípida i de marca blanca. He pensat queMax Besora i Josep Pedrals no fan ombra ni a Eva Baltasar ni a Marta Orriols, i que Gàlvez Casellas i Raül Garrigasait, cadascun per on l’enfila, conviuen en un sistema literari petit, xiroi, i de provada supervivència.
Dit d’una altra manera, de moment sembla que no ens podem permetre el luxe de contemplar franzens i marcus a l’aranya i estiracabells, però, si més no, entre els com si diguéssim nounats celebrem la iconoclàstia de Martín Giráldez, la circumspecció de Tina Vallès, la urbanitat catacúmbica de Martí Sales, la violència treballada de Jordi Dausà i l’intrauterisme fulminant d’Anna Carreras, la fredor intel·ligent de Víctor Garcia Tur i la contenció hermenèutica de Joan Todó, les pagèsiques sociològiques de Llucia Ramis i les peruchades de Damià Bardera. Tot arribarà.